Setembre arriba cada any amb el mateix ritual: llibres nous, motxilles preparades, uniformes o roba acabada d’estrenar, horaris que tornen a organitzar els dies i aules que recuperen el seu renou després de l’estiu.
Els infants, nins, nines i adolescents tornen a l’escola carregats de coses.
Però no tot el que duen pesa igual. I no tot cap dins una motxilla.
Hi ha motxilles que duen, a més de quaderns i estoigs, nervis per començar un nou curs. Por de no encaixar. Dubtes sobre si seran capaços d’afrontar una assignatura. La il·lusió de retrobar-se amb els amics. La tristesa d’haver deixat enrere l’estiu. La preocupació pel que passa a casa. O simplement la incertesa d’enfrontar-se a un curs ple de coses que encara no saben com seran.
Cada infant i adolescent torna a l’aula amb la seva pròpia història.
I aquesta història no sempre es veu.
Hi ha coses que no apareixen a la llista de material escolar
Quan pensam en la tornada a l’escola, solem parlar de preparar horaris, comprar material, recuperar rutines o ajudar amb els deures. Tot això és important. Però hi ha una altra preparació que és igual de necessària: estar preparats per escoltar com se senten.
Perquè darrere d’un «no vull anar a escola» hi pot haver moltes coses.
Pot ser cansament. Pot ser por. Pot ser inseguretat. Pot ser un conflicte amb un company. Pot ser la dificultat per seguir el ritme de la classe. O pot ser, senzillament, que encara necessiten temps per tornar-se a adaptar.
De la mateixa manera, darrere d’un «estic bé» pot haver-hi molt més del que sembla.
Per això, acompanyar infants i adolescents no consisteix únicament a demanar-los quins deures tenen o com els ha anat un examen. També significa interessar-nos per allò que no es pot mesurar amb una nota: com se senten, què els preocupa, què els il·lusiona i què necessiten de nosaltres.
Cada motxilla pesa diferente
Les circumstàncies familiars, les dificultats econòmiques, els problemes d’aprenentatge, la falta de confiança, les dificultats per relacionar-se o determinades situacions personals poden fer que el camí sigui més complicat.
I encara que des de fora totes les motxilles puguin semblar iguals, no totes pesen el mateix.
Per això és tan important crear espais segurs en què cada infant pugui sentir-se escoltat i acompanyat. Espais on pugui equivocar-se sense por, demanar ajuda quan la necessiti i descobrir que les dificultats no determinen fins on pot arribar.
Eines per omplir aquesta motxilla
Al llarg de la infància i l’adolescència, els infants van acumulant aprenentatges que els acompanyaran molt més enllà de l’escola.
Aprenen a treballar en equip, a gestionar la frustració, a resoldre conflictes, a confiar en si mateixos, a respectar els altres, a assumir responsabilitats i a aixecar-se després d’un error.
Són aprenentatges que no sempre apareixen als llibres de text, però que també formen part de la seva educació.
I en aquest sentit, l’esport pot convertir-se en una eina extraordinària.
Perquè en l’esport s’aprèn que no sempre es guanya. Que equivocar-se forma part del procés. Que hi ha dies en què les coses no surten com esperam i d’altres en què descobrim que som capaços de molt més del que imaginàvem.
S’aprèn a perseverar, a confiar, a treballar amb els altres i a celebrar els èxits propis i els dels altres.
En definitiva, s’aprenen valors que ajuden a afrontar també els reptes que apareixen fora de la pista.
Com els podem acompanyar?
Els adults no podem evitar totes les dificultats que trobaran al llarg del camí. Tampoc no podem saber sempre què duen dins quan travessen la porta de l’escola.
Però sí que els podem acompanyar.
Podem ensenyar-los que demanar ajuda no és una debilitat. Que equivocar-se no significa fracassar. Que no ho han de fer tot sols. Que els seus esforços importen, fins i tot quan el resultat no és l’esperat.
Podem escoltar sense jutjar. Preguntar sense pressionar. Ser-hi fins i tot quan no volen parlar.
Podem ajudar-los a omplir aquesta motxilla invisible de confiança, perseverança, empatia i recursos per afrontar les dificultats.
Perquè no podem triar tot allò que trobaran pel camí, però sí que els podem acompanyar perquè aprenguin a recórrer-lo.